HORTS SOCIALS

“Qui té un hort, té un tresor!”. Aquest va ser l’eslògan triat per l’Ajuntament de Torelló per senyalitzar els terrenys que, fa quatre anys, va destinar al servei públic d’horts socials en aquest municipi.

L'atur, les necessitats alimentàries i la proliferació de solars buits ha portat a més de cent municipis catalans a endegar projectes com aquest (horts socials, bancs de terres, etc). També ho han fet, amb èxit, associacions, cooperatives i altres entitats (com l’obra social de la PAH de Banyoles).

Res tenen a veure amb els horts “escolars” (com el de l’Escola Lacustaria), de caràcter educatiu; ni amb els horts “urbans”, majoritàriament pensats per l’esbarjo de persones jubilades. Els horts socials solen ser terrenys en desús cedits gratuïtament pels seus propietaris perquè alhora siguin cedits a persones que es troben a l’atur o tenen dificultats econòmiques, i puguin destinar a l’autoconsum els productes que obtinguin.  

Aquesta magnífica iniciativa era una de les propostes que el nostre grup portava al programa electoral, i semblava que també havia arribat a Llagostera, quan l’equip de govern la va incloure a l’ordre del dia del ple de setembre de 2013, però... res més lluny de la realitat. La proposta no era més que un nou vestit a mida confeccionat pel grup de CiU: el lloguer d’un terreny de 0’18 hectàrees per 200 € mensuals.

Novament no podíem estar-hi d’acord: Es tractava d’una finca gens idònia (de secà i als afores del poble); no es va realitzar cap projecte que expliqués què i com es volia fer; cap planificació que ens permetés conèixer els objectius que es perseguien; es tractava d’una actuació cara quan es podien obtenir els terrenys de forma gratuïta (i a més el contracte de lloguer es feia amb efectes retroactius al mes de juliol); no s’havia aprovat prèviament cap reglament ni ordenança que regulés el procediment d’adjudicació dels horts; no s’havia realitzat cap pressupost de les inversions mínimes que es requerien per tirar endavant el projecte, etc.

Ara ja ha passat més d’un any des que es va prendre l’acord de llogar aquest terreny: La brigada municipal hi ha destinat unes quantes estones per netejar-lo; es van aprofitar les obres del parc d’skate per fer-hi un acopi de terres; el consistori paga el lloguer des del mes de juliol de 2013 (16 mensualitats a 200 €), tot el que representa una despesa de més de 3.500 €.

Potser quan llegiu aquestes línies l’equip de govern hagi fet alguna cosa al respecte, com a reacció a la nostra denúncia pública. Això encara haurà incrementat més el cost del primer enciam que surti de l’hort. De ben segur el tallaran abans de les eleccions previstes pel proper mes de maig. Farien bé d’adoptar l’slogan utilitzat a Torelló, perquè a Llagostera sí que tenim un hort que ens val un tresor! 

 Escrit publicat a "El Butlletí" octubre de 2014.

EL XALET DE CAN RASET

Per situar el lector, com a xalet de can Raset es coneix la caseta agrícola que es troba al veïnat de Creu de Serra, gairebé al davant de la Policia local però a l’altra banda de la carretera de Tossa. El matís de “caseta agrícola” és important per entendre aquest escrit, així que cal no oblidar-lo.

El propietari del dit xalet va presentar un projecte a l’Ajuntament per reformar i ampliar aquesta construcció i transformar-la en vivenda. L’Ajuntament el va enviar a la Comissió d’Urbanisme de Girona i aquesta, en primera instància, el va tirar enrere. No és la primera vegada que aquest senyor presenta un projecte semblant per convertir aquesta caseta en habitatge, ni la primera que Urbanisme li ho atura, al·legant que no quedava acreditat que algun cop s’havia fet servir d’habitatge. Aquest cop però, s’ha anat una mica més enllà, i aquest és l’objecte d’aquest escrit.

Resulta que quan Alternativa per Llagostera es va posar sobre la pista que això estava tornant a passar, vam demanar l’expedient per mirar-lo, i ens vam trobar amb la sorpresa que, davant la impossibilitat de demostrar documentalment que el xalet de can Raset havia servit de vivenda, s’adjuntava un paper signat per l’Alcalde de Llagostera, Fermí Santamaría, que, sota el títol de “Faig constar”, feia constar (valgui la redundància!) coses evidents però també tota una sèrie d’afirmacions que són, si més no, de dubtosa certesa. 

Les coses evidentment certes són que la caseta està inclosa en el PEPPA de Llagostera (Pla Especial de Protecció del Patrimoni) amb la fitxa VC02 i en el llibre 1 del Catàleg de masies i cases rurals i altres construccions en sòl no urbanitzable. D’aquesta manera es pretén donar cobertura a què la caseta havia sigut algun cop vivenda, perquè diuen que, tal i com estableix l’article 9 del Catàleg de Masies, en les construccions incloses en els llibres 1 i 2 del Catàleg de masies es poden fer ampliacions i reformes, sense justificar el seu ús com a habitatge. Primer, certament la caseta està inclosa en el PEPPA, però és que aquest pla especial inclou tota mena de construccions que, pel seu valor històric o artístic cal protegir, independentment de què siguin o no habitatges, ja que, sense anar més lluny, també s’inclouen alguns panteons del cementiri municipal i que, òbviament, no es podrien considerar habitatges, tret que algú els pugui considerar morada per a l’altra vida, l’eterna. I segon, si bé és cert que la caseta està inclosa en el llibre 1 del catàleg de masies, no hi ha dubte que ho està per la mala intenció de qui la va posar, ja que tant en el PEPPA com en aquest catàleg de masies queda ben clar que és una caseta agrícola de caràcter historicista i que el seu ús era i és agrícola, i no pas habitatge.

Entre les coses que s’afirmen, i que són de dubtosa certesa, es diu que la caseta es troba connectada a la xarxa de clavegueram i a la d’abastament d’aigua potable, i que els accessos estan totalment urbanitzats. Si això és així nosaltres ens preguntem perquè no s’aporta cap prova documental que ho demostri, com ara una certificació per part d’algun arquitecte, la còpia de la llicència d’obres o bé el contracte o el rebut de la companyia d’aigües. I de pas, fotografies demostrant que els accessos estan urbanitzats (cosa més que impossible perquè és a la vista de tothom el camí de terra que hi porta). És tan fàcil com això. Diuen però, que la finca comença arran de carretera i que, per tant, els accessos urbanitzats inclourien fins a aquesta. També reconeix que, malgrat el que diu el “Faig constar”, la caseta no està connectada a la xarxa de clavegueram, sinó que només disposa d’una fossa sèptica.

I també es fa constar que durant els anys 40 i 50 del segle passat hi van viure dues famílies. Com ho sap? Hi ha cap document a l’arxiu que ho demostri? La resposta és un rotund “no”. La gent gran de Llagostera a qui hem consultat ens assegura que mai no ha viscut cap família allí, i que, en tot cas, la família hi anava a passar la tarda de dissabte o diumenge a fer algun àpat.   

Com ens va dir l’Alcalde durant el ple del passat 29 d’octubre, i posteriorment per escrit com a resposta a la nostra demanda de veure la documentació que acredités el que es deia, si s’ha fet un “Faig constar” és perquè no hi ha proves documentals que ho demostrin. Efectivament, aquesta és la qüestió. I aleshores, la pregunta per a nosaltres és ben simple: si les proves documentals que acreditin tot allò no existeixen, en què es basa l’Alcalde per afirmar que allò és d’aquesta manera i no d’una altra? I es remet a un informe de l’arquitecte, que és posterior al “Faig constar” i que en bona part es basa en el pobre argumentari d’aquest document i que esdevé, per tant, gens útil. En definitiva, que l’un es retroalimenta de l’altre.

Les al·legacions que Alternativa per Llagostera ha presentat davant la Comisió d’Urbanisme han servit perquè l’autorització quedi novament en suspens. Ara la pilota ha tornat a la teulada de l’Ajuntament, i esperem que aquesta vegada sí salvaguardi la legalitat urbanística del poble.

Nosaltres pensem que ja n’hi ha prou de vestits a mida. No es pot jugar amb un tema tan sensible com és la legalitat urbanística, amb la qual s’ha de ser extremament curós i estricte. Si no, malauradament però no sense raó, la gent pot preguntar-se què hi ha al darrera de tot plegat.